"Nada cambiaba. Lo único que cambiaba era uno mismo. No es que fueras mucho mayor. No era exactamente eso. Sólo que eras diferente. Eso es todo. Llevabas un abrigo distinto, o tu compañera tenía escarlatina, o la señorita Aigletinger no había podido venir y os llevaba una sustituta, o aquella mañana habías oído a tus padres pelearse en el baño, o acababas de pasar en la calle junto a uno de esos charcos llenos del arco iris de la gasolina. Vamos, que siempre pasaba algo que te hacía sentir diferente. No puedo explicar muy bien lo que quero decir. Y aunque pudiera, creo que no querría." (EL GUARDIÁN ENTRE EL CENTENO)

Ell, el que s'ha instal·lat a la teva ment i no hi ha manera de treure fora. Ell, el que apareix del no-res i t'agafa de la mà sense que te n'adonis. Ell, en el que penses quan escoltes cançons lentes mentre camines pel carrer. Ell, el que està sempre tres metres més endarrere controlant tots els teus moviments. Ell, el que més volies i estàs començant a estimar massa. Ell, que et parla a cau d'orella. Ell, que t'abraça quan no us veuen. Ell, ell, ell. Ell. Tu, la que no saps què has de fer.

- La luz necesita a la oscuridad, el sueño a la realidad, la vida a la muerte y el hombre a la...

- Mujer.

- Y si entonces le añadimos la especia que falta...

- Paprika.

- ¡Bingo!

(PAPRIKA)

Les persones tendim a pensar que, en el moment que algú crida "Calleu!", el soroll desapareix i el món s'atura en una xarxa de silenci. Però no és veritat (com la majoria de coses que pensem): aquella nit, jo podia sentir, encara després del crit, la seva respiració pausada i la seva mà agafant-me fort, fort. Fa riure, la quantitat de coses falses que ens arribem a creure per pura...¿desesperació?

Es posible que esa esperanza no se pierda nunca, y que aunque no vaya a pasar, se siga soñando, simplemente unos segundos antes de acostarse o de ponerte las gafas antes de entrar al teatro. Que te van a llamar a las cuatro de la mañana para decirte que no pueden vivir sin ti, o que vas a recibir doscinetas rojas rosas con un : "Lo siento, te amo". (EQUIPAJE DE MANO)

No vull escriure més contes de princeses de maduixa i de dracs enfadats, no vull fer més articles ni més crítiques, no vull tenir piles de poemes d'amor sense destinatari, no vull repetir constantment aquell bocí de cançó antiga, no vull rellegir les cartes velles amb regust de tritesa, no vull trobar les llibretes plenes de dibuixos de nena petita, no vull escoltar la hsistòria d'aquells nois que fa tant temps que no juguen a futbol al mig del carrer, no vull reinventar la meva vida i plasmar-la en una pantalla plena de dígits. No vull, no vull, no vull...
I aquí estic, asustada y decidida (que diu alguna cançó de moda d'algú desconegut per mi), a fer-ho tot i més. A escriure, a estripar, a escabellar i escoltar cada trosset de mi com si fos totalment necessari.
Obro la meva enèsima cabana a la xarxa, per amagar-me de no sé ben bé què. Però vaja, diuen que el paper és més pacient que les persones; suposo que la informàtica no serà menys. Avui ja he complert: primer dia, primer escrit, primer adéu.